Hi ha una escena que es repeteix als despatxos de mig Espanya: l'advocat té el cas guanyat sobre el paper, però li falta el fet. La convivència que no pot acreditar, la competència deslleial que intueix, la baixa fraudulenta que tothom comenta i ningú prova.
És una de les consultes que més rebem de departaments de recursos humans i despatxos laboralistes: «Tenim un treballador de baixa i hi ha indicis que està desenvolupant activitats incompatibles amb la seva situació. Podem contractar un detectiu?»
A la primera entrada d'aquesta sèrie vam explicar per què l'informe de detectiu té plena entrada als nostres tribunals. Però queda una pregunta encara més interessant: què és exactament la prova de detectiu? Un document? Una testifical? Una pericial?
Encara avui hi ha clients que arriben a la nostra primera reunió amb una certa prevenció: «Això es pot fer?», «És legal investigar una altra persona?», «Podré utilitzar després allò que descobreixi?».
L'imaginari popular encara pot transmetre la impressió que ser detectiu consisteix a comprar-se una càmera, obrir una web i començar a investigar. A Espanya passa exactament el contrari.
A l'entrada inaugural d'aquesta sèrie vam explicar per què l'informe de detectiu té plena entrada en judici quan està ben construït. Avui toca l'altra cara: les actuacions que poden convertir una investigació en una bomba de rellotgeria processal.
Cada setmana algú truca a un despatx de detectius amb una petició semblant: «Vull saber-ho tot sobre aquesta persona». La resposta d'un detectiu professional hauria de ser sempre la mateixa: «Per a què?» I, a continuació: «Amb quin dret?»
Poques preguntes generen tanta confusió com aquesta: pot un detectiu enregistrar algú sense el seu consentiment? La resposta correcta depèn de qui enregistra, on, què es capta, amb quina finalitat i quins drets hi ha en joc.
Una de les primeres coses que sorprenen a qui mai ha treballat amb detectius privats és aquesta: el detectiu no té obligació de presentar-se com a detectiu davant la persona investigada.
És una pregunta que els departaments de compliment normatiu ens fan cada vegada més: si el RGPD obliga a informar les persones que les seves dades s'estan tractant, com pot un detectiu investigar algú sense dir-l'hi?
Hi ha una escena que els advocats coneixen massa bé. El procediment es guanya. La sentència és favorable. La condemna és ferma. S'inicia l'execució. I aleshores arriba la pregunta que ningú va fer al principi: on són els béns?
Durant bona part de l'últim segle una fotografia o un vídeo arribaven a un procediment amb un avantatge psicològic extraordinari: si està enregistrat, va passar. La intel·ligència artificial generativa ha acabat amb aquesta comoditat.
El juliol de 2026, la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Madrid va dictar una resolució que mereix la lectura atenta d'asseguradores, advocats i despatxos d'investigació.
La intel·ligència artificial ha arribat a la litigació. Existeixen eines capaces d'analitzar milers de resolucions, detectar patrons, comparar precedents i estimar probabilitats de determinats resultats.
Tot el que hem explicat al llarg d'aquesta sèrie acaba concentrant-se en un únic objecte: l'informe. L'habilitació del detectiu. L'interès legítim. Els límits. La proporcionalitat. Les fotografies. Els vídeos. La traçabilitat. La futura ratificació.
«Està a internet, així que es pot fer servir.» Poques frases resumeixen millor el malentès jurídic de la nostra època. La investigació en fonts obertes —OSINT— és avui una de les eines més potents de la investigació privada.
Mètode 3 va néixer el 1985. Aquell any, un detectiu privat espanyol exercia una professió amb llarga tradició, però encara recolzada en un marc reglamentari molt més fràgil que l'actual.
Quan vam explicar com s'investiga un treballador en incapacitat temporal, vam deixar establerta una regla essencial: no n'hi ha prou de fotografiar algú «fent coses».
Pocs processos recents han sotmès a més tensió pública el sistema probatori penal espanyol que el cas Alves. Una condemna de l'Audiència Provincial de Barcelona (febrer de 2024, quatre anys i mig de presó); una absolució unànime del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (28 de març de 2025) per insuficiència probatòria; i, avui dia, recursos de cassació de la Fiscalia i de l'acusació particular pendents davant el Tribunal Suprem, que tindrà l'última paraula.