El defraudador paga el detectiu: cinc lliçons del TSJ de Madrid sobre frau a l'assegurança
El juliol de 2026, la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia (TSJ) de Madrid va dictar una resolució que mereix la lectura atenta d'asseguradores, advocats i despatxos d'investigació.
El cas és de manual: un home denuncia el 2017 un robatori al seu domicili de Velilla de San Antonio i posteriorment amplia la denúncia amb béns valorats en 252.515,79 euros —joies, obres d'art, vori i col·leccions—. L'asseguradora detecta anomalies, encarrega informes pericials i una investigació privada, no paga la indemnització reclamada i l'assumpte acaba en condemna per temptativa d'estafa i simulació de delicte.
El TSJ manté l'essencial de la condemna, aprecia dilacions indegudes, absol l'esposa per manca de prova suficient sobre el seu coneixement del pla i obliga el condemnat a indemnitzar l'asseguradora amb 8.661,87 euros pels costos d'investigació del frau.
La resolució no era ferma en el moment de la seva publicació i podia recórrer-se davant el Tribunal Suprem.
Cinc lliçons pràctiques.
1. El detectiu com a sistema d'alerta primerenca
La cronologia és reveladora.
La Guàrdia Civil va investigar inicialment el suposat robatori. L'asseguradora, davant les inconsistències del sinistre, va activar la seva pròpia verificació mitjançant perits i un detectiu privat. Aquesta investigació privada va aportar elements que van acabar connectant-se amb la investigació pública i van permetre reconstruir un escenari completament diferent del denunciat.
L'ensenyament no és que el detectiu substitueixi la policia.
És exactament el contrari.
L'asseguradora tenia un interès econòmic legítim a verificar un sinistre. El detectiu podia investigar fets privats relacionats amb aquesta reclamació dins l'àmbit econòmic i assegurador. Quan els fets van apuntar cap a un possible delicte perseguible d'ofici, la via corresponent va ser la col·laboració amb les autoritats.
Col·laboració, no suplantació.
2. L'informe és «un element més», i això és precisament la seva força
La defensa va qüestionar la investigació privada i la seva fiabilitat.
El TSJ va recordar que un informe de detectiu no té rang oficial ni substitueix la valoració del tribunal. És una prova sotmesa a contradicció i a valoració juntament amb la resta del material.
Lluny de restar-li valor, aquesta afirmació descriu exactament com ha de funcionar una bona investigació.
Un informe que pretén substituir totes les altres proves és vulnerable.
Un informe que s'integra amb pericials, inspecció, testimonis, documents i altres indicis forma part d'una malla probatòria molt més resistent.
El detectiu no ha de decidir el cas.
Ha d'aportar fets que ajudin el tribunal a decidir-lo.
3. Fets, no opinions
La resolució destaca que les manifestacions del detectiu van consistir essencialment en observacions fàctiques, amb poques valoracions personals.
Aquest detall és una lliçó professional.
Cada opinió innecessària obre un flanc.
El detectiu ha de descriure què va observar, què va comprovar, quins documents va poder verificar i quina seqüència va trobar.
Si una casa era modesta i l'inventari declarat contenia objectes d'enorme valor, el detectiu pot descriure els elements objectius de l'habitatge i de l'inventari; la conclusió sobre credibilitat correspon al tribunal.
Com menys intenti l'investigador ocupar el lloc del jutge, més sòlid resulta el seu treball.
4. La crítica genèrica no destrueix un informe
La defensa va sostenir que el detectiu havia alterat la realitat o havia actuat amb biaix, però una impugnació eficaç necessita concretar on està l'error.
Quin fet és fals?
Quina fotografia no correspon?
Quina seqüència està mal reconstruïda?
Quina conclusió es basa en una dada inexistent?
Quina norma d'obtenció es va vulnerar?
La desqualificació genèrica del detectiu no substitueix l'anàlisi dels seus fets.
Per a l'investigador professional, això és una bona notícia: la millor defensa de l'informe és la seva pròpia traçabilitat.
5. El cost de la investigació pot formar part del dany
Aquesta és probablement la lliçó més tangible per a les asseguradores.
El condemnat ha d'indemnitzar la companyia amb 8.661,87 euros pels costos derivats de la investigació del frau.
És a dir, la investigació no només va permetre evitar el pagament d'una reclamació de més de 252.000 euros.
El procediment també va acabar reconeixent el perjudici econòmic que la conducta fraudulenta havia obligat a assumir per poder verificar el que havia passat.
Això no significa que qualsevol factura de detectiu sigui automàticament repercutible en qualsevol litigi. La responsabilitat civil dependrà del cas, del nexe causal, de l'acreditació de la despesa i de la decisió judicial.
Però la resolució demostra una cosa important: quan una conducta dolosa obliga raonablement a investigar, el cost d'aquesta investigació pot ser jurídicament rellevant com a perjudici.
L'absolució de l'esposa també ensenya
El TSJ va absoldre la coacusada perquè no va considerar prou acreditat que conegués el caràcter fictici del robatori.
Això reforça la mateixa tesi des del costat contrari.
La investigació no serveix per estendre sospites per proximitat.
Serveix per individualitzar fets.
La mateixa exigència probatòria que sosté una condemna ha de protegir qui no s'ha demostrat que participés en el pla.
Conclusió
El cas de Velilla de San Antonio resumeix molt bé el paper de la investigació privada en el frau a l'assegurança.
La companyia tenia dret a verificar un sinistre econòmicament rellevant.
La investigació privada va aportar informació que es va integrar amb la investigació policial i pericial.
El tribunal va valorar l'informe com allò que ha de ser: una peça professional sotmesa a contradicció dins d'un conjunt probatori.
I el resultat econòmic és especialment eloqüent: el frau no només no va generar la indemnització pretesa; va acabar produint condemna i obligació d'assumir els costos d'investigació.
Per a una asseguradora, investigar bé no és un cost accessori.
Pot ser la diferència entre pagar un sinistre fals i demostrar-ho.
La veritat té mètode.