El que la sentència de Dani Alves ens permet concloure (sobre la prova penal i sobre per què sí que es pot —i s'ha de— investigar en el procés penal)
Pocs processos recents han sotmès a més tensió pública el sistema probatori penal espanyol que el cas Alves. Una condemna de l'Audiència Provincial de Barcelona (febrer de 2024, quatre anys i mig de presó); una absolució unànime del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) (28 de març de 2025) per insuficiència probatòria; i, a dia d'avui, recursos de cassació de la Fiscalia i de l'acusació particular pendents davant el Tribunal Suprem, que tindrà l'última paraula. Aquest article no ve a relitigar el cas ni a esmenar cap tribunal: ve a extreure, amb l'assèpsia que l'assumpte exigeix, les conclusions que les dues sentències ja dictades permeten obtenir sobre com funciona la prova penal — i sobre el paper, més gran del que es creu, que la investigació hi té.
Una precisió prèvia que el mateix TSJC va deixar escrita i que fem nostra: absoldre per insuficiència probatòria no equival a afirmar que la denunciant hagi faltat a la veritat. La presumpció d'innocència no és un veredicte sobre les persones; és un estàndard sobre la prova. Amb aquesta premissa, quatre conclusions.
1. El testimoni únic pot condemnar — però se sotmet a un test, i el test es va endurir
La jurisprudència consolidada admet que la declaració de la víctima sigui prova de càrrec suficient, fins i tot única, si supera el triple cànon: persistència en la incriminació, absència de mòbils espuris i versemblança corroborada per elements perifèrics. El cas Alves va escenificar com cap altre la fase crítica d'aquest test: què passa quan les parts del relat que sí que es poden contrastar amb prova objectiva no superen el contrast.
L'Audiència va condemnar reconeixent divergències entre segments del testimoni i els enregistraments videogràfics, però va considerar fiable el nucli —el que va passar allà on no hi ha càmeres—. El TSJC, per unanimitat, va entendre el contrari: si el relat difereix notablement dels enregistraments en la seva part verificable, la fiabilitat del conjunt queda compromesa i no es pot trossejar el testimoni conservant com a certa precisament la part que no admet verificació. Serà el Suprem qui fixi doctrina sobre aquesta discrepància — la Fiscalia sosté en el seu recurs que la valoració del TSJC no va ser racional—. Però la lliçó estructural ja és vàlida per a tot operador jurídic: la credibilitat es juga en la perifèria contrastable. El que les càmeres, els temps i els testimonis diguin dels minuts verificables determina el pes dels minuts que ningú va veure.
2. La prova penal moderna és una batalla pels fets perifèrics — i aquesta batalla és investigació pura
Fixi's el lector en on es va decidir realment aquest procés en ambdues instàncies: en els enregistraments d'una discoteca, en la reconstrucció minut a minut d'una matinada, en els informes biològics, en la coherència entre versions i el rastre objectiu. És a dir: en material que algú va haver de localitzar, preservar, ordenar cronològicament i aportar abans que es degradés. Les càmeres d'un local se sobreescriuen en dies o setmanes; els testimonis es dispersen; els dispositius es perden. La finestra per assegurar la perifèria verificable d'uns fets es mesura en hores.
Aquesta és la primera traducció operativa del cas, vàlida per a defenses i acusacions particulars per igual: en un procés que es decidirà pel contrast entre el relat i la realitat objectiva, qui arriba tard a preservar la realitat objectiva litiga a les fosques. La preservació urgent de la videovigilància, la identificació primerenca de testimonis presencials i la reconstrucció cronològica documentada no són luxes del client famós: són la infraestructura de qualsevol defensa —o acusació— seriosa. I això no ho dic de sentida, com es veurà de seguida.
Una transparència deguda: aquesta feina, en aquest cas, la vam fer nosaltres
Abans de continuar, el lector es mereix saber des d'on escric. La defensa de l'acusat va encarregar a aquest despatx la investigació d'allò que va passar aquella matinada a la discoteca: verificació de fets i reconstrucció videogràfica de la seqüència verificable. És una dada pública — i consta en la mateixa sentència absolutòria, que es recolza expressament en aquesta feina en fixar una de les seves conclusions fàctiques:
«Concloem que la denunciant va acudir voluntàriament a la zona del lavabo de la [zona reservada], amb el propòsit d'estar amb l'acusat en un espai més íntim. I que des del lloc on es trobava podia saber que es dirigia a un espai tancat, possiblement un lavabo, tal com es desprèn de la prova documental aportada per la defensa on es pot observar l'interior des d'on va accedir la denunciant (folis 148 i següents de la pericial videogràfica i de reconstrucció dels fets realitzada pel Sr. Francisco Marco i que no ha estat impugnada).» (STSJ Catalunya 109/2025, de 28 de març)
Dos detalls d'aquest passatge condensen tot el que aquesta sèrie ve ensenyant. El primer: allò que el tribunal utilitza no és una opinió sinó una reconstrucció verificable — una pericial videogràfica que permet als magistrats veure per ells mateixos l'espai i la seqüència, en lloc de creure ningú sobre aquests fets. És la perifèria contrastable de la qual parlàvem, convertida en suport tècnic. I el segon, que em permeto subratllar perquè és la culminació silenciosa de vint-i-cinc entrades: «i que no ha estat impugnada». En el procés penal més escrutat de la dècada, amb les millors acusacions al davant, la feina va arribar a la sala construïda de tal manera que la contrapart ni tan sols va trobar per on atacar-la. La prova que es dissenya per sobreviure a la impugnació, de vegades, aconsegueix alguna cosa millor: que no la impugnin.
No invoco aquesta intervenció com una medalla, sinó com a font de coneixement directe d'allò que aquest article sosté: que la perifèria verificable d'uns fets es preserva en una finestra d'hores, que reconstruir una matinada de cap d'any és una cursa contra la dispersió, i que tota aquesta feina es va fer — i només es podia fer — dins del perímetre exacte que la llei marca a l'investigador privat, que és del que parlem a continuació. La valoració de la prova correspon als tribunals, i a ells ens remetem; l'obtenció lícita i primerenca del material de contrast és, en canvi, ofici nostre, i d'aquest ofici en dono aquí testimoni.
3. Sí, es pot investigar en l'àmbit penal — el mapa exacte
I aquí la conclusió que dona títol a aquesta entrada, perquè el cas desmenteix un tòpic que aquesta sèrie ja va combatre: la idea que «en l'àmbit penal el detectiu no pot fer res». El mapa real, que vaig desenvolupar en el capítol 6 del meu Manual jurídico, és més matisat i molt més útil:
El que està vedat: la investigació de delictes perseguibles d'ofici com a indagació paral·lela a l'estatal. El monopoli de la STS 908/2016 continua intacte, i amb ell l'obligació de denunciar els delictes públics que es coneguin.
El que està permès — i decisiu: primer, la investigació dels delictes perseguibles a instància de part per encàrrec dels legitimats en el procés penal, categoria a la qual pertanyen —no s'oblidi— els delictes contra la llibertat sexual, que exigeixen denúncia de la persona agreujada (art. 191 CP). Segon, i per a tota classe de processos, la verificació de fets al servei del dret a defensar-se provant (art. 24.2 CE): localitzar testimonis, obtenir i preservar enregistraments lícits, reconstruir cronologies, documentar la perifèria contrastable d'un relat. Això no és usurpar la investigació del delicte, que correspon al jutge i a la policia: és construir, dins de la legalitat, el material de contrast que després el tribunal valorarà. Exactament la mena de feina que va decidir —en un sentit en primera instància, en el contrari en apel·lació— el procés que comentem.
El que és innegociable: els límits de sempre. Sense assetjament a testimonis ni a denunciants, sense intromissió en àmbits reservats, sense provocació, amb destinació exclusivament processal. En matèries tan sensibles com els delictes sexuals, a més, la investigació de descàrrec exigeix una deontologia reforçada: es verifica el fet, mai s'assetja la persona. La línia entre investigar una cronologia i pressionar una denunciant no és fina: és un abisme, i qui el travessa no només comet un il·lícit — destrueix la defensa que deia servir.
4. La conclusió incòmoda: el procés penal premia qui investiga millor, i això interpel·la tothom
Si alguna cosa ensenya la doble sentència és que el resultat penal depèn críticament de la qualitat del material de contrast disponible. Aquesta constatació té una lectura de part —la defensa o acusació que inverteix en investigació rigorosa litiga amb avantatge— i una altra institucional que no s'ha d'amagar: un sistema on la verificació de la perifèria fàctica pesa tant necessita que aquesta feina es faci d'hora, bé i per professionals subjectes a control legal. És l'argument que vinc defensant en seu acadèmica a favor d'integrar plenament la investigació privada en el procés penal, com fan tots els ordenaments del nostre entorn: no per privatitzar la justícia, sinó perquè la igualtat d'armes de l'art. 24 CE sigui alguna cosa més que una metàfora.
El Suprem dirà l'última paraula sobre el cas. Les conclusions sobre la prova, en canvi, ja estan dites: el testimoni es pesa contra la realitat verificable, la realitat verificable cal sortir a preservar-la, i fer-ho amb mètode —dins de la llei, amb respecte escrupolós per a totes les persones implicades— no és una opció tàctica. És la forma moderna d'exercir el dret de defensa.
L'estatut del detectiu en el procés penal i els delictes perseguibles a instància de part s'analitzen en els capítols 6 i 15 del «Manual jurídico sobre los servicios de detective privado y sus informes» (Tirant lo Blanch, 2025). Método 3 presta serveis de verificació de fets i suport probatori a defenses i acusacions des de 1985. La veritat té mètode.
Tancament de la sèrie
Aquesta compilació reuneix 21 articles de divulgació jurídica i professional sobre investigació privada, prova, privacitat, empresa i intel·ligència artificial. Els textos estan preparats com a peces independents per a la publicació al blog de Método 3.
La veritat té mètode.