La prova del detectiu davant el jutge: com es construeix un informe que resisteix la impugnació
Hi ha una escena que es repeteix als despatxos de mig Espanya: l'advocat té el cas guanyat sobre el paper, però li falta el fet. La convivència que no pot acreditar, la competència deslleial que sospita, la baixa fraudulenta de la qual tothom parla i ningú prova.
I llavors sorgeix la pregunta de sempre: «I si contractem un detectiu? Això val al jutjat?»
La resposta curta és sí. La resposta completa —la que pot separar una prova eficaç d'una prova impugnada o exclosa— exigeix entendre com entra l'informe al procés, quins límits té la investigació i què passa quan el detectiu s'asseu davant d'un jutge.
L'ancoratge processal: article 265.1.5è LEC
L'informe de detectiu privat no és una prova exòtica. La Llei d'Enjudiciament Civil el reconeix expressament. L'article 265.1.5è preveu els informes elaborats per professionals de la investigació privada legalment habilitats sobre fets rellevants en els quals les parts recolzen les seves pretensions.
I hi afegeix quelcom decisiu: quan aquests fets no siguin reconeguts com a certs, es practicarà prova testifical.
L'article 380 LEC completa el sistema. El detectiu reconeix l'informe, es ratifica en el seu contingut i respon sobre els fets consignats. No hi compareix per reconstruir una investigació diferent ni per introduir fets nous que mai van ser documentats: hi compareix per explicar i sostenir allò que va observar i va deixar reflectit professionalment.
Abans de la LEC de 2000, la jurisprudència ja vinculava l'eficàcia de l'informe a la declaració del seu autor. La regulació vigent configura un règim singular: l'informe entra per escrit i, quan es discuteixen els seus fets, es completa mitjançant la declaració testifical de qui els va obtenir.
En la jurisdicció social hi ha, a més, una frontera especialment important: l'article 90.2 LRJS, en connexió amb l'article 11.1 LOPJ, impedeix utilitzar proves obtingudes directament o indirectament mitjançant procediments que vulnerin drets fonamentals.
La licitud no és una qüestió accessòria. És part de la prova.
Una prova singular: informe escrit i ratificació testifical
Durant dècades s'ha discutit quina és exactament la naturalesa processal del detectiu. El 1999, el professor Fermín Morales Prats i qui signa aquest article vam abordar aquesta qüestió a «La naturalesa jurídico-processal del detectiu privat. El testimoni-perit».
El detectiu no respon al model del testimoni accidental: observa precisament perquè ha rebut un encàrrec professional. Però tampoc és, per regla general, un perit: la seva funció essencial consisteix a descriure fets que ha percebut directament i que, en moltes ocasions, ha documentat mitjançant fotografies, vídeo o altres suports.
La LEC resol processalment bona part del debat: l'autor de l'informe declara com a testimoni i, quan hi incorpora valoracions basades en coneixements especialitzats, pot entrar en joc el règim del testimoni-perit.
El que realment importa no és l'etiqueta. És qui va observar els fets.
La força d'una investigació augmenta quan qui hi compareix és precisament el professional que va fer la vigilància, va presenciar la conducta i va documentar els fets. Si declara qui no hi va participar directament, el seu coneixement serà indirecte respecte d'allò que no va veure.
A Método 3 mantenim una regla senzilla: sempre que sigui possible, qui va executar l'operativa és qui defensa en judici allò que va veure.
Tres requisits que condicionen una investigació
Primer: habilitació
La investigació ha de ser realitzada per detectius legalment habilitats. La Llei 5/2014 de Seguretat Privada estableix el marc professional de l'activitat i delimita funcions, àmbits, obligacions i responsabilitats.
L'habilitació no és un formalisme: identifica el professional sotmès als requisits legals per exercir. Ara bé, una actuació realitzada per una persona no habilitada pot generar responsabilitats sense que se'n segueixi automàticament que tota informació obtinguda sigui constitucionalment il·lícita. L'exclusió processal exigeix analitzar també com es va obtenir la prova i quins drets es van veure afectats.
Segon: licitud i proporcionalitat
El detectiu pot investigar conductes desenvolupades en espais públics o d'accés permès dins dels límits legals. No pot penetrar en domicilis ni investigar la vida íntima desenvolupada en ells o en altres llocs reservats.
La Llei de Seguretat Privada imposa, a més, quatre principis que haurien d'estar presents en qualsevol decisió operativa: raonabilitat, necessitat, idoneïtat i proporcionalitat.
És necessari observar des d'aquest punt? És proporcionat enregistrar aquesta conducta? Hi ha una forma menys invasiva d'acreditar el mateix fet? Té relació allò documentat amb la finalitat legítima de l'encàrrec?
L'article 18 de la Constitució no és un enemic del detectiu. És un dels seus principals límits i, precisament per això, una part essencial de la seva metodologia.
Tercer: interès legítim
No s'investiga per curiositat. El client ha d'ostentar un dret o interès legítim respecte dels fets investigats i acreditar-ho abans d'acceptar l'encàrrec.
Això significa que la solidesa futura d'una investigació comença molt abans del primer seguiment. Comença quan el detectiu pregunta al client per què vol investigar, quina relació té amb els fets i quina finalitat legítima persegueix.
Quan una prova mal obtinguda es gira contra el cas
Si per obtenir una evidència es vulnera un dret fonamental, la conseqüència pot ser la seva exclusió del procediment i, en determinades circumstàncies, aquesta il·licitud pot projectar-se sobre altres proves derivades.
Però convé ser rigorosos: en el nostre sistema no existeix una contaminació automàtica i il·limitada de tot allò que apareix després d'una prova il·lícita. La jurisprudència constitucional analitza l'anomenada connexió d'antijuridicitat entre la vulneració originària i la prova posterior.
Per això una mala decisió operativa pot ser determinant. Un enregistrament innecessàriament invasiu pot convertir una evidència contundent en una discussió constitucional sobre intimitat.
Al «Manual jurídic sobre els serveis de detectiu privat i els seus informes» insisteixo en una idea que resumeix dècades de sala: el detectiu no treballa per al present del client, sinó per al futur del judici.
Cada decisió operativa —on situar-se, des d'on observar, què enregistrar, què no enregistrar i com conservar el suport— és també una decisió processal anticipada.
L'estàndard Método 3
El nostre protocol parteix d'una premissa: tot informe s'ha de redactar suposant que la part contrària intentarà discutir-lo.
Traçabilitat completa: data, hora, lloc, professional intervinent, seqüència i suports.
Separació entre fet i inferència: «entra a les 10.14 i surt a les 12.26» és un fet; «hi treballa» pot ser una conclusió que necessiti més evidències.
Preparació de la ratificació: revisar l'expedient, conèixer les actuacions i estar en condicions d'explicar amb precisió com es va desenvolupar la investigació.
Integritat i autenticitat: conservar originals i utilitzar sistemes que permetin acreditar la integritat dels suports i del mateix informe.
Conclusió: la prova que resisteix
L'informe de detectiu pot constituir una prova extraordinàriament eficaç. Combina fets percebuts directament per un professional, documentació contemporània i la possibilitat que qui els va observar en respongui davant el tribunal.
La seva força no procedeix d'una presumpció especial de veracitat. Un detectiu no és un fedatari públic. El seu veritable valor rau en la legalitat de la investigació, la precisió de l'observació, la traçabilitat d'allò realitzat, la integritat dels suports i la capacitat de l'investigador per explicar exactament què va passar.
La diferència entre una investigació que se sosté i una altra que s'ensorra rarament és a la sort.
És al mètode.
La veritat té mètode.