El detectiu d'incògnit: on acaba el pretext lícit i comença la provocació
Una de les primeres coses que sorprenen qui mai no ha treballat amb detectius privats és aquesta: el detectiu no té obligació de presentar-se com a detectiu davant la persona investigada.
Si l'hi hagués de fer, bona part de la investigació privada deixaria d'existir.
Observar discretament, sol·licitar informació com un client ordinari, concertar una cita sense revelar la finalitat real, entrar en un establiment obert al públic o preguntar per un servei anunciat poden formar part d'una investigació perfectament lícita.
L'incògnit no és, per si mateix, engany il·lícit. És una eina d'investigació.
Però hi ha una frontera decisiva: una cosa és ocultar qui sóc per observar una conducta que ja existeix; una altra és crear artificialment aquesta conducta per utilitzar-la després contra la persona investigada.
Ocultar la condició professional no converteix la prova en il·lícita
La STS 1194/2024, de 24 de setembre, va examinar un supòsit en què un investigador es va presentar sota identitat de cobertura i va enregistrar una conversa en la qual participava personalment.
El Tribunal va rebutjar que el desconeixement de la veritable identitat i finalitat de la reunió convertís per si sol l'enregistrament en una intercepció il·legítima.
El que és decisiu és què va fer l'investigador, què va obtenir, com ho va obtenir i si va respectar els drets fonamentals i els límits legals.
El pretext lícit: fer visible allò que ja estava passant
La STSJ de Canàries 407/2023 ofereix un exemple clar. Un detectiu va contactar amb una empresa immobiliària fent-se passar per client potencial i va sol·licitar un servei que l'empresa ja oferia públicament.
El treballador investigat va desenvolupar espontàniament un assessorament professional.
El tribunal va rebutjar la provocació: l'activitat existia abans de la investigació, el detectiu no havia exigit ser atès per una persona concreta i la conducta va sorgir de la voluntat del subjecte.
Aquesta és la millor definició del pretext legítim: crear una ocasió normal per comprovar una conducta preexistent, sense crear la conducta mateixa.
El detectiu pot crear l'escenari; no la infracció
Un detectiu pot trucar a un negoci, demanar un pressupost, interessar-se per un producte o mantenir una reunió.
La pregunta no és «va intervenir el detectiu?». És clar que hi va intervenir.
La pregunta és: la conducta que va documentar procedia realment de la persona investigada o va ser fabricada per la mateixa intervenció del detectiu?
Quan el detectiu comença a fabricar
La STS 155/2020, de 19 de febrer, dibuixa la frontera.
Una detectiva va contactar amb un treballador fent-se passar per possible client. Fins aquí no hi havia problema. La dificultat va sorgir quan va insistir en que l'entrevista se celebrés precisament durant la jornada laboral, malgrat la resistència inicial del treballador, i l'absència provocada es va utilitzar després per justificar l'acomiadament.
El Tribunal Suprem va considerar il·lícita la prova perquè la investigadora havia contribuït decisivament a produir la conducta sancionada.
Tres preguntes abans d'utilitzar un pretext
1. La conducta que volem comprovar existeix amb independència de nosaltres? La resposta desitjable és sí.
2. La nostra intervenció determina que es produeixi la infracció? La resposta ha de ser no.
3. La persona investigada conserva una possibilitat real d'actuar d'una altra manera? La resposta desitjable és sí.
Conducta preexistent: sí. Condicionament determinant del detectiu: no. Llibertat real de la persona investigada: sí.
Aquest és el semàfor verd.
La identitat de cobertura també té límits
Actuar d'incògnit no significa que qualsevol artifici sigui admissible.
Una cosa és utilitzar un nom de cobertura o presentar-se com a client. Una altra, cometre falsedat documental, atribuir-se indegudament una condició pública o professional reservada o realitzar actes que constitueixin per si mateixos una infracció o delicte.
La identitat operativa és una eina. No és una llicència per infringir la llei.
L'informe ha d'explicar com va néixer la situació
Quan utilitzem un pretext, no n'hi ha prou de documentar el resultat.
Cal documentar el procés: qui va iniciar el contacte, què es va demanar, què oferia prèviament la persona investigada, qui va proposar el lloc i l'hora, quines condicions va introduir cada part i quin marge de decisió va conservar el subjecte.
La pregunta de la part contrària serà previsible: «No és cert que vostè va provocar tota aquesta situació?».
L'informe professional hauria de permetre respondre amb la seqüència objectiva d'allò que va passar.
Conclusió: crear l'ocasió, no la conducta
La discreció i les identitats de cobertura formen part de determinades operatives legítimes. Però la força d'aquesta prova depèn de que allò que documentem pertanyi realment a la persona investigada.
El detectiu pot trucar, preguntar, concertar una reunió i presentar-se com a client potencial. El que no ha de fer és fabricar la infracció que després pretén acreditar.
A Método 3 ho resumim així:
el bon detectiu construeix l'escenari necessari per observar la realitat. Mai no construeix la realitat que vol provar.
La veritat té mètode.