Quin tipus de prova és l'informe de detectiu? Anatomia d'un tertium genus
A la primera entrada d'aquesta sèrie vam explicar per què l'informe de detectiu té plena entrada als nostres tribunals. Però queda una pregunta encara més interessant: què és exactament la prova de detectiu? Un document? Una testifical? Una pericial?
La pregunta no és acadèmica. D'ella depenen el moment d'aportació, la forma de pràctica, l'interrogatori del detectiu i la valoració judicial.
Abans de la LEC del 2000: testimoni documentat
La jurisprudència del Tribunal Suprem portava anys enfrontant-se a aquesta qüestió abans que la LEC del 2000 regulés expressament els informes de detectius.
La STS de 19 de juliol de 1989 va negar a l'informe caràcter documental a determinats efectes processals. La STS de 6 de novembre de 1990 va reiterar la seva vinculació amb la prova testifical i va destacar, a favor de la credibilitat del detectiu, la professionalitat exigible a una professió reglamentada, la dedicació precisa a l'objecte de l'observació i el suport gràfic o sonor.
La STS de 24 de febrer de 1992 va utilitzar una expressió especialment gràfica: «prova testifical impròpia».
El paper documentava. El detectiu declarava. El jutge valorava tots dos elements conjuntament.
La LEC del 2000 reconeix expressament l'informe
La Llei 1/2000 va fer un pas decisiu. L'article 265.1.5è inclou els informes elaborats per professionals de la investigació privada legalment habilitats sobre fets rellevants en els quals les parts recolzin les seves pretensions.
I el legislador va afegir una regla específica: quan els fets recollits en aquests informes no siguin reconeguts com a certs, es practicarà prova testifical.
L'article 380 completa el sistema: l'autor compareix com a testimoni, acredita la seva habilitació, reconeix l'informe, es ratifica en el seu contingut i respon sobre els fets que hi consten.
L'arquitectura és singular: es documenta per escrit, però està dissenyada per poder ser defensada oralment pel professional que va obtenir els fets.
Un document amb algú al darrere
Un document ordinari hi és. Una factura hi és. Una fotografia hi és.
L'informe del detectiu té al darrere un professional legalment habilitat que pot comparèixer i explicar on estava, què va observar, a quina hora, durant quant temps, des de quina posició, quines imatges va obtenir i què va passar abans i després.
La part contrària pot preguntar. El jutge pot preguntar. I el detectiu respon personalment per allò que va consignar.
Poques proves privades reuneixen de forma tan natural document, percepció directa i contradicció.
Aleshores, és documental o testifical?
La resposta més prudent és que depèn de l'aspecte que examinem i de la jurisdicció.
En civil, la LEC atorga a l'informe un règim escrit específic d'aportació i, quan els seus fets són controvertits, articula la declaració testifical del seu autor.
En social, la jurisprudència ha insistit en la seva naturalesa fonamentalment testifical a determinats efectes, especialment quan es pretén utilitzar l'informe com a document hàbil per revisar fets provats en recurs.
D'aquí expressions com «testifical impròpia», «testimoni documentat» o «testimoni qualificat».
I és un perit?
Per regla general, no.
El perit intervé perquè posseeix coneixements científics, artístics, tècnics o pràctics necessaris per valorar fets. El detectiu aporta fonamentalment fets percebuts directament.
No necessita coneixements mèdics per afirmar que una persona va carregar caixes. No necessita ser economista per acreditar que algú entra diàriament en unes oficines i atén clients.
Ara bé, l'article 380 preveu que l'informe pugui incorporar valoracions fonamentades en coneixements especialitzats de l'autor. Quan això passa, la llei remet al règim del testimoni-perit.
El tertium genus
L'any 1999, el professor Fermín Morales Prats i qui signa aquest article vam publicar «La naturaleza jurídico-procesal del detective privado. El testigo-perito».
La nostra reflexió partia d'una singularitat evident: el detectiu no respon al paradigma del testimoni accidental. La seva observació és professional i deliberada. Hi ha un encàrrec, una finalitat, una planificació, una metodologia i documentació contemporània dels fets.
Tampoc respon, en la seva funció habitual, al model del perit, perquè la seva aportació principal no consisteix a emetre opinions tècniques sinó a obtenir i documentar fets.
D'aquí la nostra proposta de parlar d'un *tertium genus*. No perquè la LEC hagi creat formalment una quarta categoria general de prova denominada «prova de detectiu», sinó perquè ha establert una combinació d'elements que explica millor la seva naturalesa si es contempla com una figura probatòria singular.
Document. Testimoni. Professionalitat. Percepció directa. Suport gràfic. Contradicció.
No qualsevol persona pot elaborar aquest informe
L'article 265.1.5è LEC no parla d'informes de particulars. Parla d'informes elaborats per «professionals de la investigació privada legalment habilitats».
La condició professional forma part de la mateixa definició legal de la prova.
La Llei 5/2014 completa aquest estatut: el detectiu ha d'estar habilitat, treballar per compte d'un tercer legitimat, documentar l'encàrrec, identificar les actuacions i estar disponible per ratificar els seus informes quan se li requereixi.
La compareixença judicial no és un accident posterior de l'ofici. Forma part del seu estatut professional.
Civil, social i penal
En civil i mercantil trobem el règim més definit: aportació escrita conforme a la LEC i testifical quan els fets són controvertits. L'article 380 afegeix una regla fonamental: l'interrogatori es limita als fets consignats a l'informe.
En social, l'article 92 LRJS estableix que els testimonis no poden ser formalment recusats, sense perjudici de que les parts facin observacions sobre la seva credibilitat. La veritable força del detectiu rau en la testifical practicada en instància, recolzada per l'informe i els suports.
En penal, la LECrim no conté una regulació específica equivalent. Si el detectiu aporta coneixement directe sobre fets rellevants, la seva declaració com a testimoni permet sotmetre'l a contradicció. I s'ha de distingir sempre la naturalesa processal d'una prova ja obtinguda dels límits materials de l'activitat professional: quan l'encàrrec consisteix específicament a investigar un delicte, l'article 48.1.c) de la Llei 5/2014 circumscriu aquesta activitat a delictes només perseguibles a instància de part i per encàrrec dels legitimats.
Cinc regles d'estratègia
1. L'informe s'escriu pensant en la seva futura ratificació.
2. Qui va veure, declara sobre allò que va veure.
3. L'informe delimita la futura declaració.
4. Fet i inferència han d'estar separats.
5. Quan cal un perit, s'incorpora un perit.
Detectiu i perit compleixen funcions diferents i complementàries: l'un obté i fixa fets; l'altre aporta, quan és necessari, coneixement especialitzat per interpretar-los.
Conclusió: un document que respira
L'informe del detectiu és un document amb memòria. Té fotografies, dates, hores, localitzacions i fets, però al darrere hi ha un professional que els va percebre directament i que pot seure davant d'un jutge per explicar exactament com van passar.
Per això resulta insuficient definir-lo únicament com a documental. I resulta incomplet veure'l exclusivament com una testifical convencional. Tampoc és, en la seva funció ordinària, una pericial.
És una prova de configuració singular, expressament reconeguda pel nostre ordenament, que combina documentació professional i declaració personal.
Un informe que no només mostra allò que va passar. Té algú capaç de respondre'n.
La veritat té mètode.