Detectiu privat i treballador de baixa: què pot investigar legalment l'empresa
És una de les consultes que més rebem de departaments de recursos humans i despatxos laboralistes: «Tenim un treballador de baixa i hi ha indicis que està desenvolupant activitats incompatibles amb la seva situació. Podem contractar un detectiu?»
La resposta és sí.
La investigació privada és una eina legal perquè una empresa pugui verificar fets i conductes relacionats amb el compliment de les obligacions laborals. La Llei 5/2014 de Seguretat Privada atribueix expressament als detectius privats la investigació, per compte de tercers legitimats, de fets i conductes relatius a l'àmbit laboral.
El detectiu no decideix si una incapacitat temporal està mèdicament justificada ni substitueix el facultatiu. Documenta conductes objectives que després poden ser valorades per l'advocat, per un perit mèdic quan sigui necessari i pel tribunal.
No calen «sospites fonamentades» prèvies
La STS 551/2023, de 12 de setembre, va aclarir que la legitimitat del seguiment no depèn de que existeixin prèviament unes sospites fonamentades ni d'un nombre determinat d'indicis.
Té lògica. Si l'empresa ja pogués demostrar l'incompliment, probablement no necessitaria investigar.
El que sí que exigeix la legislació és un interès legítim i una execució conforme a raonabilitat, necessitat, idoneïtat i proporcionalitat. L'absència de prova prèvia del frau no converteix el seguiment en il·lícit, però tampoc autoritza una vigilància indiscriminada.
Hi ha d'haver una finalitat laboral concreta: comprovar una activitat professional paral·lela, documentar conductes aparentment incompatibles amb una incapacitat, verificar un incompliment de no competència o acreditar una possible transgressió de la bona fe contractual.
El detectiu documenta fets; el jutge n'extreu conseqüències
Una persona de baixa no està obligada a romandre immòbil. Pot caminar, sortir de casa, viatjar o mantenir activitat social, i segons la patologia algunes d'aquestes conductes poden ser compatibles amb la recuperació.
Per això una investigació professional no consisteix a seguir algú esperant fotografiar-lo «fent alguna cosa».
L'objectiu ha de ser documentar conductes objectivament rellevants respecte de les limitacions existents.
Una imatge d'un treballador prenent un cafè aporta poc. Una seqüència en la qual manipula càrregues, fa esforços prolongats o desenvolupa durant hores una activitat professional diferent pot tenir una rellevància completament diferent.
A Método 3 partim d'una regla: l'informe descriu conductes; no diagnostica malalties.
El detectiu pot escriure: «A les 11.23 hores aixeca amb els dos braços una caixa, la trasllada durant vint metres i la diposita al vehicle». No hauria de substituir aquesta descripció per «fa una activitat incompatible amb la seva lesió».
On pot investigar un detectiu
En termes generals, el detectiu pot observar i documentar conductes desenvolupades en llocs públics o d'accés públic des de posicions legítimes: desplaçaments, activitat visible en establiments oberts al públic, càrrega i descàrrega, conducció, determinades activitats esportives o reunions observables lícitament.
La norma essencial és senzilla: el detectiu observa allò que una persona exterior pot percebre legítimament; no invaeix espais reservats.
La STS 380/2023, de 25 de maig, és especialment il·lustrativa. Un detectiu va fotografiar un treballador de baixa fent feines d'esforç al jardí del seu domicili. El Tribunal Suprem va entendre que aquell espai pertanyia a l'àmbit protegit del domicili o, com a mínim, constituïa un dels «llocs reservats» de la Llei de Seguretat Privada.
La conclusió professional no és que els seguiments laborals siguin problemàtics. És la contrària: el valor del detectiu rau a saber on acaba una observació legítima i on comença una ingerència que no s'ha de produir.
L'expectativa de privacitat importa
La privacitat no funciona com una frontera binària entre «dins de casa» i «fora de casa».
Jardins, patis, terrasses, zones privades o dependències interiors visibles accidentalment requereixen analitzar l'espai concret, la seva configuració, la seva relació amb el domicili, les barreres existents, el seu grau d'exposició i, sobretot, els mitjans utilitzats per observar.
No és el mateix percebre naturalment una conducta des d'una posició lícita que emprar tecnologia per superar una barrera física o visual.
Tecnologia sí, però amb criteri
La STS 278/2021, de 10 de maig, va considerar il·legítim un seguiment mitjançant GPS que permetia conèixer de manera permanent i indiscriminada la localització de la persona investigada durant mesos.
La diferència amb el seguiment tradicional és evident. Un detectiu interromp l'observació quan la persona entra en un espai privat i selecciona allò que té relació amb l'encàrrec. Una monitorització tecnològica permanent pot registrar la vida completa d'una persona.
Més tecnologia no sempre significa millor prova.
Proporcionalitat: la garantia que protegeix l'informe
Una investigació adequada ha de ser idònia per comprovar allò que es pretén investigar; necessària, sense emprar mitjans més invasius del que calgui; i proporcionada, amb una intensitat i durada d'acord amb la finalitat perseguida.
Aquests principis no són una recomanació ètica. La Llei 5/2014 els incorpora expressament.
Un seguiment de diversos dies concrets, en franges relacionades amb la conducta investigada i amb un objectiu definit, resulta molt més defensable que una vigilància indiscriminada.
L'informe que serveix al laboralista
Una investigació laboral eficaç necessita fets objectius: data, hora, lloc, durada i descripció de la conducta.
Necessita seqüències completes, no imatges aïllades sense context.
Necessita vigilància dirigida: els millors informes no contenen hores d'observació irrellevant, sinó els moments que responen a la pregunta que va motivar l'encàrrec.
Necessita integritat dels suports i conservació dels originals.
I necessita ratificació per part de qui va observar.
Un dels grans avantatges de l'informe del detectiu és que el seu autor pot comparèixer davant el tribunal, explicar allò que va veure i respondre a les preguntes d'ambdues parts.
Detectiu i advocat: com abans treballin junts, millor
El detectiu investiga fets. El laboralista necessita fets jurídicament útils. Ambdues coses haurien de coincidir des del principi.
Si l'objectiu final pot ser una carta d'acomiadament, caldrà documentar fets prou concrets per incorporar-los-hi: dates, hores, conductes, durada, repetició i circumstàncies.
La investigació privada funciona especialment bé quan no s'utilitza com a recurs d'última hora, sinó com a part d'una estratègia probatòria.
Conclusió: la prova forta és la prova neta
Existeix una temptació molt humana: «Ja que l'estem seguint, intentem aconseguir-ho tot».
És exactament la temptació que cal evitar.
La millor investigació no és la que sap més sobre el treballador. És la que obté només allò que necessitava obtenir, per mitjans lícits, durant el temps necessari i d'una manera que es pugui defensar després davant un jutge.
Tres conductes veritablement rellevants, observades des d'una posició legítima, perfectament documentades i ratificades amb solvència poden valer molt més que cinquanta pàgines sobre la vida privada d'una persona.
En investigació laboral, la prova més forta no és la més invasiva.
És la més professional.
La veritat té mètode.