Cal avisar la persona investigada? El deure d'informació, la reserva professional i la investigació privada
És una pregunta que els departaments de compliment normatiu ens fan cada vegada més: si el RGPD obliga a informar les persones de que les seves dades s'estan tractant, com pot un detectiu investigar algú sense dir-l'hi?
La resposta exigeix separar dos plans.
El primer és professional: la investigació privada pot desenvolupar-se de forma reservada perquè, si la persona investigada sabés per endavant que està sent observada, la finalitat mateixa del servei es podria frustrar.
El segon és de protecció de dades: el deure d'informació existeix, però la seva aplicació s'ha d'analitzar dins del RGPD, la legislació nacional i el marc específic de la Llei 5/2014. No hi ha una exempció universal i il·limitada per als detectius, però tampoc no es pot transformar el RGPD en una obligació d'avisar prèviament la persona investigada de cada actuació quan la mateixa naturalesa legítima del tractament exigeix reserva.
La discreció no és un truc
Una investigació serveix per conèixer com es comporta una persona quan no sap que està sent observada.
Si el detectiu hagués d'anunciar la seva presència abans d'un seguiment, d'una comprovació d'activitat o d'una operació amb identitat de cobertura, la investigació perdria bona part de la seva utilitat.
La jurisprudència admet amb naturalitat que el detectiu actuï d'incògnit i que oculti la seva condició professional quan això sigui necessari per comprovar uns fets dins d'un encàrrec legítim.
La STS 1194/2024, de 24 de setembre, és un exemple recent d'una actuació amb identitat de cobertura que no va ser considerada il·lícita per aquest sol motiu.
La reserva durant l'obtenció no significa opacitat absoluta. Significa que la discreció està sotmesa a finalitat, proporcionalitat, documentació i control posterior.
El RGPD no converteix tota investigació en un avís previ
Quan les dades no s'obtenen directament de l'interessat, l'article 14 RGPD estableix deures d'informació i també preveu excepcions i modulacions en determinats supòsits.
Una investigació privada exigeix analitzar cas per cas quina és la base jurídica del tractament, quina informació s'obté, si informar en aquell moment frustraria de forma real la finalitat legítima i quines garanties alternatives hi ha.
Per això és preferible parlar d'informació que pot veure's limitada, diferida o omesa quan concorren els pressupòsits legals, i no d'una suposada dispensa automàtica per a tota investigació.
L'antiga doctrina administrativa espanyola sobre detectius ja reconeixia que informar la persona investigada durant una investigació podia fer impossible l'objectiu del servei. Amb el RGPD, aquesta lògica s'ha d'integrar avui en una ponderació més completa de base jurídica, necessitat, proporcionalitat i drets de la persona afectada.
Interès legítim i minimització
La reserva només es pot defensar quan al darrere hi ha una investigació jurídicament legítima.
El client ha d'acreditar el seu interès legítim. L'objecte ha d'estar delimitat. El detectiu ha de tractar només la informació necessària per a aquesta finalitat. I l'informe, d'acord amb l'article 49.2 de la Llei 5/2014, ha d'excloure allò que no tingui relació directa amb l'encàrrec.
Per tant, la pregunta no és únicament «podem investigar sense avisar?». És també «què estem investigant, per què i quant necessitem conèixer?».
Com més acotat sigui el servei, més defensable resulta la reserva.
El secret professional: l'altra meitat del sistema
La Llei 5/2014 imposa als detectius un deure de reserva professional especialment intens.
L'investigador coneix informació del client, de la persona investigada i, moltes vegades, de terceres persones captades incidentalment durant el servei.
Aquesta informació no es converteix en pública pel fet d'haver estat obtinguda lícitament.
L'informe i les seves dades han de romandre dins del cercle de destinataris legalment legitimats. El detectiu està a més subjecte a obligacions de col·laboració amb jutges, tribunals i Forces i Cossos de Seguretat quan correspongui.
La lògica és molt clara: la discreció durant la investigació es compensa amb la reserva després de la investigació.
El detectiu no té una «destinació exclusivament processal» en tots els casos
Convé fer una precisió.
Molts informes acaben en un procediment judicial i aquesta és una de les destinacions més importants de la nostra activitat.
Però no tota investigació privada ha d'acabar necessàriament en un jutjat.
Pot servir per adoptar una decisió empresarial, negociar un conflicte, verificar el compliment d'un contracte, descartar una sospita o determinar que no hi ha base per demandar.
El que exigeix la llei és que la utilització de la informació romangui connectada amb la finalitat legítima de l'encàrrec i dins dels destinataris permesos.
Compliance i detectiu: no són mons oposats
També evitaria una simplificació freqüent: que el compliance «ha d'avisar» sempre mentre el detectiu «pot callar» sempre.
Una investigació interna pot, en determinats supòsits i amb les garanties necessàries, realitzar actuacions reservades. I una investigació de detectiu continua sotmesa al RGPD i a la Llei de Seguretat Privada.
La diferència important és en el marc professional.
El detectiu és un tercer legalment habilitat per obtenir i aportar informació i proves sobre fets privats per compte d'un client legitimat. La seva activitat està dissenyada precisament per investigar discretament fets que d'altra manera resultarien difícils d'acreditar.
El departament de compliance, en canvi, opera dins de l'organització i ha de coordinar drets laborals, polítiques internes, canal de denúncies, protecció de dades, preservació documental i garanties del procediment corporatiu.
No són substituts.
Són eines complementàries.
Investigació interna i preservació de l'evidència
En determinats incidents, l'empresa necessita preservar correus, registres, arxius o dispositius abans que es perdin.
En altres, necessita observar una conducta que continua produint-se fora dels sistemes corporatius.
La investigació interna és especialment forta sobre la informació que pertany legítimament a l'empresa.
El detectiu és especialment fort per documentar fets externs, conductes observables, relacions i activitat desenvolupada fora d'aquests sistemes.
Quan totes dues línies es coordinen jurídicament, el resultat pot ser molt més complet.
Per què la reserva també protegeix la persona investigada
Pot semblar paradoxal, però una investigació discreta i acotada pot ser més respectuosa que una investigació corporativa massiva.
Un detectiu professional s'ha de limitar a l'objecte de l'encàrrec.
No necessita accedir a tots els correus d'una persona, revisar anys de comunicacions o reconstruir-ne la vida completa.
Pot observar durant uns dies una conducta específica i acabar el servei quan la qüestió queda resolta.
La proporcionalitat no depèn de si la investigació és secreta o coneguda.
Depèn de la seva intensitat, necessitat i finalitat.
Conclusió: la reserva no elimina el Dret
El detectiu pot investigar de forma discreta perquè la mateixa utilitat de la seva funció depèn moltes vegades de que la persona investigada no alteri el seu comportament.
Però aquesta discreció no crea un territori sense regles.
Hi ha interès legítim.
Hi ha protecció de dades.
Hi ha minimització.
Hi ha proporcionalitat.
Hi ha secret professional.
Hi ha control administratiu i judicial.
La investigació privada funciona precisament perquè combina dos elements que semblen oposats:
reserva operativa i responsabilitat jurídica.
El bon detectiu calla mentre necessita investigar.
I després respon per tot el que va fer.
La veritat té mètode.